Dramaturg

Res

Silenci. La pluja repica monòtonament sobre el cobert.
CLARA: Sembla una màquina d’escriure. No t’ajuda a concentrar-te?… tiqui-tiqui-tiqui-tic… m’agrada, em relaxa. Un temps. Mai hagués pensat que fos tan difícil escriure un poema. Jo creia que només calia paciència i disciplina. Seure davant d’un full i posar-hi tot el que passi pel cap.

BORIS: Aleshores tu també podries escriure’n un.

CLARA: A mi no m’hi passa res pel cap. Clara segueix parlant mentre es va quedant adormida en el llit. Imagina’t, Boris, lo fàcil que seria… cada dia escrius una línea. Com es diu una línea d’un poema?

BORIS (gairebé sense escoltar-la): Vers.

CLARA: Això, sí… vers… ara no me’n recordava. Doncs imagina’t que cada dia n’escrius un. En una setmana tindries set versos. En un mes… trenta o trenta-un. ¿Boris, quants versos calen per fer un poema?

BORIS: Depèn.

CLARA: Bé, doncs això… podries tenir-ne tres cents seixanta-cinc versos per any. ¿Això deu ser un llibre, no?
La Clara s’adorm pronunciant aquestes darreres paraules.

Els llibres
S’apilen
Buits
Sobre la taula.

Les tasses de cafè
Buides també
S’apilen
A la vora.

I oblidat a la cadira
Buit
Com no
El meu cos

S’afegeix al desordre
D’aquesta
Tarda
Sense sentit.

(Fragment de Res. Si vols seguir llegint l’ obra contacta amb mi)